EXILIS





Hem acabat El quadern d’Aram i ha vingut de nou na Pilar Anglada germana de na Maria Angels Anglada qui ens va comentar detalls interessants sobre el llibre com  la seva traducció a l’armeni i la seva visita a Armenia .



Es tracta d’un llibre molt interessant on he après  moltes coses sobre el poble armeni a través del viatge d’Aram  fugint de les persecucions dels turcs.  Totes aquestes histories  d’intoleràncies i persecucions se semblen molt. Justament el dia anterior vaig anar a la presentació d’un llibre sobre el camp de concentració d’Argelers. Jo tinc un amic que va néixer al camp on va viure els primers tres anys de la seva vida i també la mare d’una amiga va ser-hi  allí. I no volen ni sentir parlar de tot allò. Es veu que es una reacció general segons van explicar algunes persones que van acudir a l’acte ,tal va ser el trauma que van patir. Més de la meitat dels catalans - diuen al llibre - han tingut un familiar a Argelers.

Vista del Canigó des de la Maternitat d'Elna

A mi particularment ,des de que em vaig assabentar,  m’ha interessat molt  aquest episodi de la nostra guerra i fa dos anys vaig voler visitar-ho. En aquell moment no n’hi havia res a la platja d’Argelers : just uns pins a prop del mar i alguns apartaments turístics tancats durant l’hivern.  Però vaig voler imaginar –me tot allò que havia passat fa 70 anys abans, just després de la retirada de l’exercit republicà un cop perduda la guerra,  quan els últims lluitadors anti-franquistes, un cop caiguda Barcelona,  van haver de travessar la frontera i van ser reclusos  pel Govern Francés en camps de concentració donant lloc a un episodi mol trist i vergonyós de la historia de la República Francesa

I vaig tractar d’imaginar-me tot allò. Milers de  persones amuntegades sobre la sorra  i cobertes amb tendes fetes amb canyís i flassades brutes i humides  per defensar-se de la tramuntana i de la pluja sense cap mena de condicions d’higiene i plens de polls i sarna.

La premsa francesa local de la època  va parlar de “camping a la mode espagnole” amb tot el cinisme del món per referir-se als refugiats espagnols concentrats  al camp. Recordo un documental que em va impressionar molt  on sortia  una dona que explicava que com que estava embarassada va fer  unes sabates pel seu futur fill   amb un ganxet fet amb el fil ferro de la tanca on eren empresonats i a través de la qual els guardians els hi llençaven trossos de pa com als gossos per veure com es barallaven entre ells.

Al 2009, quan jo vaig anar-hi es rememorava el 70 aniversari de la Retirada i al Sud de França es van fer  molts actes i exposicions sobre aquest trist  episodi. Però aquí no es va dir gens ni mica pel meu parer. Son coses que s’han de recordar perquè no tornin a passar mai més...

Dones del camp d'Argelers a la Maternitat

Durant el meu viatge sentimental també vaig visitar una casa molt bonica als afores del poble d’Elna on una dona suïssa molt jove anomenada Elisabet Eidenbenz va convertir l’edifici en una maternitat i gràcies a ella molts nens nascuts al camp es van salvar perquè  la probabilitat de sobreviure al camp era  d’un 5%. I ella va aconseguir salvar molts d’ells que encara viuen i conserva les seves fotos amb els noms de tots els nens nascuts allà .La casa s’ha transformat en un Museu amb les fotos i les histories de les dones que van parir allí. Aquesta dona  és molt gran  però encara viu, va anar al front popular com a voluntària i quan l’exercit republicà es va retirar va tornar amb els vençuts travessant els Pirineus i va organitzar la maternitat d’Elna amb l’ajuda de la Creu Roja de Suïssa. per poder seguir ajudant als refugiats. Quan va ser-hi a Franca recentment per rebre un homenatge del Govern Francés i la van  demanar perquè ho va fer, va dir :”només vaig fer el que s’havia de fer.” 

Al camp d’Argelers n’hi havia  també gitanos  centreuropeus i jueus: Molts d’ells van acabar en camps d’extermini a Alemanya carregats en vagons de trens en condicions inhumanes després de travessar tota França i part d’Alemanya. I molts altres es van quedar a  França per defensar-la  dels nazis .

Per a mi va ser  un viatge sentimental que jo recomano molt perquè són histories que no  hem d’oblidar mai.  El quadern  d’Aram em va fer rememorar aquesta part de la nostra pròpia historia encara més recent , ignorada u oblidada i de la qual com del viatge dels armenis sabem tan poca cosa.