LA MEVA AMIGA

En cert sentit però, jo retrobava la meva amiga a través de la natura...I la puc veure quan passo sota un cirerer en flor al principi de la primavera,  o quan veig els arrossars del Delta de l’Ebre tots verds a principis de l’estiu i la veig caminant  a la vora del riu o  quan  pujant al Tagamanent em sec sota l’ombra d’una alzina per descansar una mica o quan veig les figueres plenes de papallones negres a finals de l’estiu i la recordo xerrant apassionadament sobre temes força interessants.

I ara, quan  sento l’aroma dels til.lers al Parc de la Ciutadella la veig sota el til.ler  del jardí de  casa seva quan  estava ja tan malalta que no podia sortir al carrer i des d’on podia veure les seves muntanyes estimades del Montseny, on jo acostumava  anar amb ella al Pla de la Calma que tant li agradava i on no he tornat mai més.

I la continuo revivint a través  de la natura i ara que els borrons dels arbres comencen a obrir-se, la sento parlar amb aquest entusiasme que t’encomanava, ara que ja no és aquí al món dels vius.

FUKUSHIMA MON AMOUR

Com si jo no fos HORTENSIA la noia dels peus d’arrels em vaig sentir desarrelada al meu propi país i maltractada per la natura, jo, HORTENSIA amiga de la terra. Però tot no va acabar així. Quan vaig començar a recuperar el meu estat normal i adreçar-me de mica en mica , secant al sol les meves fulles descolorides i músties va començar a caure una pluja negra que matava tot al seu pas provocant ferides





La dona desl peus d'arrels i el reactor nuclear de Fukushima al fons





i cremades infernals als pocs animals i humans que quedaven en aquelles contrades. Va ser llavors quan vaig decidir d’enterrar-me en vida buscant espai amb les meves arrels lluny de la superfície i aquí estic esperant el temps que calgui per poder sortir a la llum del sol i poder viure en pau ja que en aquests moments visc a l’obscuritat de la nit.

Ah! Aquest lloc es diu Fukushima i em recorda molt una pel.lícula que vaig veure fa molt temps i que es deia Hiroshima, mon amour.

PALAU DE KNOSSOS

El Palau de knossos pertany a una de les civilitzacions més antigues del món :la civilització minoica que va durar des de l’any1600 anys a.c. fins 1400 data a la qual va  ser destruïda per una erupció volcànica a la propera illa de Santorini ,i està situat al nord de l’illa de Creta, l’illa més meridional de Grecia. Quan la vaig visitar ,l’estiu passat, ,vam contractar un guia que ens va fer descobrir totes les seves meravelles. En un moment donat hi van viure  fins 100.000  persones distribuïdes en 1.500 habitatges La construcció i tècniques arquitectòniques utilitzades eren  molt avançades pel seu temps i disposava ja d’un sistema de clavegueram .

El nostre guia anomenat Nektarios ens va ensenyar sales amb fresques molt bonics molts de ells dedicats a escenes de tauromaquia. Recordo una en particular molt maca en la qual dues dones pintades de color blanc i amb rínxols negres sobre el front aguantaven un brau :una per la cúa i l’altra per les banyes ,mentre un  home de color vermell saltava per sobre fent el pí al  llom del brau. Totes aquestes escenes son molt abundants al palau  i en totes elles les dones representen un paper molt important de dones fortes  ben preparades físicament.

Nektarios, el nostre guia, ens va fer  notar el símbol de la doble destral, gravat a la pedra a tot arreu anomenada labrys en grec i d’ón procedeix la paraula laberint i evidentment no va poder per menys d’explicar-nes la seva historia.

Segons conta la llegenda Parsifae ,esposa del rei Minos es va enamorar d’un brau blanc que va sortir de l’escuma del mar i fruit del seu amor va néixer el Minotaure. Minos el seu espós i rei el va tancar al seu Palau i cada nou anys prenia set donzelles i set donzells d’Atenes que el Minotaure devorava. Per posar fi a aquesta situació Teseo fill del rei Egeo es va fer passar per un dels set donzells per poder  entrar al palau i matar al minotaure i poder alliberar així els atenencs de la tirania de Minos.  Ariadna ,filla de Minos es va enamorar de Teseu i li va donar el famós “fil” gràcies al qual va poder trobar la sortida  del Palau amb vida i després va fugir amb ell.

Nektarios , es delectava explicant aquesta historia i assenyalant amb una ungla molt llarga al seu digt  índex la doble destral. I va  ser llavors,  mentre jo baixava el cap ,mirant cap avall,  quan vaig veure amb horror que a la fi  dels seus pantalons i dins d’unes xancletes d’estiu, en lloc de dits sortien un parell d’unglots  .No n’hi havia dubta :es tractava d’un sàtir per altra banda molt abundant en aquelles contrades.

EXILIS





Hem acabat El quadern d’Aram i ha vingut de nou na Pilar Anglada germana de na Maria Angels Anglada qui ens va comentar detalls interessants sobre el llibre com  la seva traducció a l’armeni i la seva visita a Armenia .



Es tracta d’un llibre molt interessant on he après  moltes coses sobre el poble armeni a través del viatge d’Aram  fugint de les persecucions dels turcs.  Totes aquestes histories  d’intoleràncies i persecucions se semblen molt. Justament el dia anterior vaig anar a la presentació d’un llibre sobre el camp de concentració d’Argelers. Jo tinc un amic que va néixer al camp on va viure els primers tres anys de la seva vida i també la mare d’una amiga va ser-hi  allí. I no volen ni sentir parlar de tot allò. Es veu que es una reacció general segons van explicar algunes persones que van acudir a l’acte ,tal va ser el trauma que van patir. Més de la meitat dels catalans - diuen al llibre - han tingut un familiar a Argelers.

Vista del Canigó des de la Maternitat d'Elna

A mi particularment ,des de que em vaig assabentar,  m’ha interessat molt  aquest episodi de la nostra guerra i fa dos anys vaig voler visitar-ho. En aquell moment no n’hi havia res a la platja d’Argelers : just uns pins a prop del mar i alguns apartaments turístics tancats durant l’hivern.  Però vaig voler imaginar –me tot allò que havia passat fa 70 anys abans, just després de la retirada de l’exercit republicà un cop perduda la guerra,  quan els últims lluitadors anti-franquistes, un cop caiguda Barcelona,  van haver de travessar la frontera i van ser reclusos  pel Govern Francés en camps de concentració donant lloc a un episodi mol trist i vergonyós de la historia de la República Francesa

I vaig tractar d’imaginar-me tot allò. Milers de  persones amuntegades sobre la sorra  i cobertes amb tendes fetes amb canyís i flassades brutes i humides  per defensar-se de la tramuntana i de la pluja sense cap mena de condicions d’higiene i plens de polls i sarna.

La premsa francesa local de la època  va parlar de “camping a la mode espagnole” amb tot el cinisme del món per referir-se als refugiats espagnols concentrats  al camp. Recordo un documental que em va impressionar molt  on sortia  una dona que explicava que com que estava embarassada va fer  unes sabates pel seu futur fill   amb un ganxet fet amb el fil ferro de la tanca on eren empresonats i a través de la qual els guardians els hi llençaven trossos de pa com als gossos per veure com es barallaven entre ells.

Al 2009, quan jo vaig anar-hi es rememorava el 70 aniversari de la Retirada i al Sud de França es van fer  molts actes i exposicions sobre aquest trist  episodi. Però aquí no es va dir gens ni mica pel meu parer. Son coses que s’han de recordar perquè no tornin a passar mai més...

Dones del camp d'Argelers a la Maternitat

Durant el meu viatge sentimental també vaig visitar una casa molt bonica als afores del poble d’Elna on una dona suïssa molt jove anomenada Elisabet Eidenbenz va convertir l’edifici en una maternitat i gràcies a ella molts nens nascuts al camp es van salvar perquè  la probabilitat de sobreviure al camp era  d’un 5%. I ella va aconseguir salvar molts d’ells que encara viuen i conserva les seves fotos amb els noms de tots els nens nascuts allà .La casa s’ha transformat en un Museu amb les fotos i les histories de les dones que van parir allí. Aquesta dona  és molt gran  però encara viu, va anar al front popular com a voluntària i quan l’exercit republicà es va retirar va tornar amb els vençuts travessant els Pirineus i va organitzar la maternitat d’Elna amb l’ajuda de la Creu Roja de Suïssa. per poder seguir ajudant als refugiats. Quan va ser-hi a Franca recentment per rebre un homenatge del Govern Francés i la van  demanar perquè ho va fer, va dir :”només vaig fer el que s’havia de fer.” 

Al camp d’Argelers n’hi havia  també gitanos  centreuropeus i jueus: Molts d’ells van acabar en camps d’extermini a Alemanya carregats en vagons de trens en condicions inhumanes després de travessar tota França i part d’Alemanya. I molts altres es van quedar a  França per defensar-la  dels nazis .

Per a mi va ser  un viatge sentimental que jo recomano molt perquè són histories que no  hem d’oblidar mai.  El quadern  d’Aram em va fer rememorar aquesta part de la nostra pròpia historia encara més recent , ignorada u oblidada i de la qual com del viatge dels armenis sabem tan poca cosa.