Les muralles d'Avila |
M'ha fet pensar molt a la meva propia infantesa i a l'ambient d'opresió que vaig viure després de la guerra. Jo vivía a aquesta mateixa edat a Logroño:el meu pare era professor de Física i Química de l'Institut on havia estat desterrat per les seves idees polítiques.Tots dos, el meu pare i la meva mare eren funcionaris i van guanyar per concurs de mérits la plaça de Salamanca a la que havien concursat des d'Avila ciutat natal de la meva mare, però el destí va voler que jo naixés a La rioja on vaig passar els meus primers quatorze anys de la meva vida a l'exili dels meus pares.
El meu avi matern havia estar regidor de Cultura l'Ajuntament d'Avila durant la Repúbica i tenía una llibrería i una imprenta a la santa ciutat d'Avila ,fet pel que va ser castigat com a representant del món de la cultura. Més d'un cop van entrar els falangistes a la llibreria i li van cremar els llibres .Un altre cop se li van dur a fer "el paseillo" però es va salvar de miracle gràcies a un jove de L'Academia Militar d'Avila que la meva tía Amparo que era mestra a Oviedo va coneixer en un tren quen tornava a Avila per veure als seus pares, i al qual va demanar ajuda més tard quan el meu avi va ser detingut.
La guerra està farcida d'aquestes anecdotes: d'un costat les lletxes denúncies del veí ,però per altra banda també de bones persones que t'ajuden indepentdentment de les teves idees. I així va ser com el meu avi va sobreviure.
![]() |
Amb els meus pares a Àvila |
Es tractava d'una represalia més per culpa de les seves idees afins a l'Institució Lliure d'ensenyament on tenía molts amics mestres que van ser afusellats i com càstic envers las meva mare per fer ser filla d'un repúblicà i representant de la Cultura.
Jo tinc molts bons records de Logroño perqué no savia res de tot això;no es parlava perqué la gent gran tenía por de parlar devant dels nens i quan deien alguna cosa amb els pares de les nostres amigues d'infantesa que vivien a la mateixa finca i eren mestres bascs també represaliats es baixaba la veu i tencaven les finestres.Sempre em recordaré d'aquest gest...
I un desl records més persistents,con na Maria Angels Anglada són els passeigs a la vora del riu Yregua amb el meu pare i els meus germans.Con na Maria Angels,hi anavem tots tres amb el meu pare i la meva mare es quedava a casa.
Els meus coneixements i amor per la natura els dec al meu pare:ell em va ensenyar els noms de les plantes i dels ocells i em va ensenyar a nedar al ríu amb uns suros enganxatsts a la cintura amb cordills.Recordo el cant dels puputs i els àlbers sobre el meu cap quan m'estirava a terra sobre els códols blancs i arrodonits del riu i com tremolaven els fulls amb el vent.El meu pare donava noms molt bonics a les nostres passeigades: una era el Jardí de las Hespérides i una altra Mandalai salpicada de lliris blaus durant la primavera.
![]() |
A Logroñio amb la meva mare i la meva germana |
En aquest moment, per a mí es un exercici d'humilitat tractar d'escriure en català ,de la mateixa manera que molts catalans van haver d'escriure en castellà durant la dictadura.Però apart de la llengua,els sentiments i les sensacions que teniem són molt semblants.Teníem la llengüa però ens van treure la paraula.De qué et serveix la llengua si no pots expresar les teves idees i els teus pensaments?
Tens una gran traça introduint i combinant les teves vivències amb el text de “No em dic Laura” . Totes les històries tenen punts en comú.
ResponEliminaRaimunda