corrandes d'exili

LA MUSICA

SANDÀLIES D'ESCUMA
He escollit el tema musical  La musica de Maria del Mar Bonet per il.lustrar el llibre San
dàlies d'escuma de Maria Angels Anglada perque he trobat que la lletra s'adaptaba molt bé a les reflexions que fà la Glauca al final del llibre,quan troba refugi i consolació a la música després de voltar pel món a la recerca de l'amor pedut d'en Càrmides  i diu:

" ¿I quina culpa hi tenien les muses si en Càrmides s'havia agradat d'un xicot? Les meves cançons eren  fetes per a la alegria i la bellesa"


LA MUSICA
Si en arribar la lluna
la guitarra vol sonar,
sola,amb la llum de la lluna,i sense far,ja puc cantar
Ah,la música,ah...

Seria una meravella
si la lluna es recordés
d'aquella cançó meva
que fa temps li vaig cantar.

Ah,la música,
l'unic amor que no em fa sofrir.
Ah,la música
neix i no troba l'hora de morir.

Es una veu antiga
ancorada als nostres ports
pots alenar el seu aroma
a la pell de les cançons.

Viatgera de nits,camino
de la mà d'aquests desigs,
només per cantar la música
que em calma si estic sofrint.
Ah, la música ah.

Lletra i música :Maria del Mar Bonet

SANDÀLIES D'ESCUMA

escuma del mar

Es un bon llibre per passejar-te una mica al llarg de l’história del món clàssic. Reconec que m’han agafat ganes de viatjar per tots aquests territoris: les illes gregues de Quios, Cos, Rodes, Samos, Xipre i Alexandria, Albania, Atenes,... i sobre tot navegar amb el mar sempre de fons
La societat grega està molt bé descrita i els rituals que es fan en honor dels deus i que et perds en part si no tens prou coneixements en mitologia.


També es molt interessant l'art de curar amb les plantes que aprèn del seu oncle Xenofonte a Cos així com les descripcions dels excel.lents menjars i vins que beuen.Però no veus només les riqueses de la gent sinó també et mostra l’altra cara de la societat com la pobresa dels camperols al mig dels palaus d’Alexandria i la crueltat implacable dels rics amb els pobres





asfodels o flors dels morts



 El llibre mostra la vida quotidiana del món que descriu, que evidentement es el de les persones lliures i la seva dedicació  a l’exercici i cultiu de les belles arts, la medecina, la poesía,la filosofia o l’esport gràcies als esclaus que fan el treball brut destinat al manteniment del cos i serveixen només com a animals de càrrega per cobrir necessitats que ells, els homes lliures troben abjectes. I en quant a les dones esclaves com la Bombica malgrat la relació de complicitat que es dona amb la Glauca veus que no té vida pròpia sinó la de la seva ama i ha de patir les violacions dels homes més poderosos com el Dinó. Tot això està be reflectit al llibre: per una banda la vida del amos i per l’altre la dels esclaus que poden ser objecte sexual tant dels homes com de les dones.



lliris de mar

En molts detalls queda clar que ha estat escrit per una dona ,sobre tot quan descriu amb tanta intensitat els sentiments i patiments de la Glauca envers els seus enamorats: primer amb el Leukion i després amb el Càrmides que la fan viatjar al llarg del mar Egeu al seu encontre.



El Leukion s’en va a Alexandria perquè ha de fer la guerra i com que no es un home ric hi està obligat i després d'un matrimoni imposat amb el seu cunyat a la mort de la seva germana, la set de llibertat, d'amor i coneixement de la Glauca la va en dur a Alexandria on coneix en Càrmides, i tota la seva vida posterior a la seva trobada es converteix en un patiment continu darrera una quimera que la fa reflexionar i aprendre “una mena de serena paciència per amanyagar el temps.”

M’ha agradat sobre tot la visió des d’una dona com la Glauca que no es el mateix que la visió d’un home perquè veus molt bé com les actituds patriarcals estaven molt definides al món dels grecs. El veritable amor entre els grecs es l’amor entre homes sobre tot amb adolescents, les dones tenen un paper subordinat bé com a font de plaer al cas de les prostitutes o com a mares i esposes entre les dones honestes.

Glauca, una dona en un món d’homes vol ser lliure ,viatjar, aprendre, enamorar-se, però difícilment arriba a ser-ho en alguna ocasió. Només quan fa poemes i canta acompanyada de la seva cítara ho es. ¿Quina culpa hi tenien les dolces muses si Càrmides s’havia agradat d’un xicot? Les meves cançons eren fetes per l’alegria i la bellesa- acepta al final a les seves declaracions.



LA MEVA AMIGA

En cert sentit però, jo retrobava la meva amiga a través de la natura...I la puc veure quan passo sota un cirerer en flor al principi de la primavera,  o quan veig els arrossars del Delta de l’Ebre tots verds a principis de l’estiu i la veig caminant  a la vora del riu o  quan  pujant al Tagamanent em sec sota l’ombra d’una alzina per descansar una mica o quan veig les figueres plenes de papallones negres a finals de l’estiu i la recordo xerrant apassionadament sobre temes força interessants.

I ara, quan  sento l’aroma dels til.lers al Parc de la Ciutadella la veig sota el til.ler  del jardí de  casa seva quan  estava ja tan malalta que no podia sortir al carrer i des d’on podia veure les seves muntanyes estimades del Montseny, on jo acostumava  anar amb ella al Pla de la Calma que tant li agradava i on no he tornat mai més.

I la continuo revivint a través  de la natura i ara que els borrons dels arbres comencen a obrir-se, la sento parlar amb aquest entusiasme que t’encomanava, ara que ja no és aquí al món dels vius.

FUKUSHIMA MON AMOUR

Com si jo no fos HORTENSIA la noia dels peus d’arrels em vaig sentir desarrelada al meu propi país i maltractada per la natura, jo, HORTENSIA amiga de la terra. Però tot no va acabar així. Quan vaig començar a recuperar el meu estat normal i adreçar-me de mica en mica , secant al sol les meves fulles descolorides i músties va començar a caure una pluja negra que matava tot al seu pas provocant ferides





La dona desl peus d'arrels i el reactor nuclear de Fukushima al fons





i cremades infernals als pocs animals i humans que quedaven en aquelles contrades. Va ser llavors quan vaig decidir d’enterrar-me en vida buscant espai amb les meves arrels lluny de la superfície i aquí estic esperant el temps que calgui per poder sortir a la llum del sol i poder viure en pau ja que en aquests moments visc a l’obscuritat de la nit.

Ah! Aquest lloc es diu Fukushima i em recorda molt una pel.lícula que vaig veure fa molt temps i que es deia Hiroshima, mon amour.

PALAU DE KNOSSOS

El Palau de knossos pertany a una de les civilitzacions més antigues del món :la civilització minoica que va durar des de l’any1600 anys a.c. fins 1400 data a la qual va  ser destruïda per una erupció volcànica a la propera illa de Santorini ,i està situat al nord de l’illa de Creta, l’illa més meridional de Grecia. Quan la vaig visitar ,l’estiu passat, ,vam contractar un guia que ens va fer descobrir totes les seves meravelles. En un moment donat hi van viure  fins 100.000  persones distribuïdes en 1.500 habitatges La construcció i tècniques arquitectòniques utilitzades eren  molt avançades pel seu temps i disposava ja d’un sistema de clavegueram .

El nostre guia anomenat Nektarios ens va ensenyar sales amb fresques molt bonics molts de ells dedicats a escenes de tauromaquia. Recordo una en particular molt maca en la qual dues dones pintades de color blanc i amb rínxols negres sobre el front aguantaven un brau :una per la cúa i l’altra per les banyes ,mentre un  home de color vermell saltava per sobre fent el pí al  llom del brau. Totes aquestes escenes son molt abundants al palau  i en totes elles les dones representen un paper molt important de dones fortes  ben preparades físicament.

Nektarios, el nostre guia, ens va fer  notar el símbol de la doble destral, gravat a la pedra a tot arreu anomenada labrys en grec i d’ón procedeix la paraula laberint i evidentment no va poder per menys d’explicar-nes la seva historia.

Segons conta la llegenda Parsifae ,esposa del rei Minos es va enamorar d’un brau blanc que va sortir de l’escuma del mar i fruit del seu amor va néixer el Minotaure. Minos el seu espós i rei el va tancar al seu Palau i cada nou anys prenia set donzelles i set donzells d’Atenes que el Minotaure devorava. Per posar fi a aquesta situació Teseo fill del rei Egeo es va fer passar per un dels set donzells per poder  entrar al palau i matar al minotaure i poder alliberar així els atenencs de la tirania de Minos.  Ariadna ,filla de Minos es va enamorar de Teseu i li va donar el famós “fil” gràcies al qual va poder trobar la sortida  del Palau amb vida i després va fugir amb ell.

Nektarios , es delectava explicant aquesta historia i assenyalant amb una ungla molt llarga al seu digt  índex la doble destral. I va  ser llavors,  mentre jo baixava el cap ,mirant cap avall,  quan vaig veure amb horror que a la fi  dels seus pantalons i dins d’unes xancletes d’estiu, en lloc de dits sortien un parell d’unglots  .No n’hi havia dubta :es tractava d’un sàtir per altra banda molt abundant en aquelles contrades.

EXILIS





Hem acabat El quadern d’Aram i ha vingut de nou na Pilar Anglada germana de na Maria Angels Anglada qui ens va comentar detalls interessants sobre el llibre com  la seva traducció a l’armeni i la seva visita a Armenia .



Es tracta d’un llibre molt interessant on he après  moltes coses sobre el poble armeni a través del viatge d’Aram  fugint de les persecucions dels turcs.  Totes aquestes histories  d’intoleràncies i persecucions se semblen molt. Justament el dia anterior vaig anar a la presentació d’un llibre sobre el camp de concentració d’Argelers. Jo tinc un amic que va néixer al camp on va viure els primers tres anys de la seva vida i també la mare d’una amiga va ser-hi  allí. I no volen ni sentir parlar de tot allò. Es veu que es una reacció general segons van explicar algunes persones que van acudir a l’acte ,tal va ser el trauma que van patir. Més de la meitat dels catalans - diuen al llibre - han tingut un familiar a Argelers.

Vista del Canigó des de la Maternitat d'Elna

A mi particularment ,des de que em vaig assabentar,  m’ha interessat molt  aquest episodi de la nostra guerra i fa dos anys vaig voler visitar-ho. En aquell moment no n’hi havia res a la platja d’Argelers : just uns pins a prop del mar i alguns apartaments turístics tancats durant l’hivern.  Però vaig voler imaginar –me tot allò que havia passat fa 70 anys abans, just després de la retirada de l’exercit republicà un cop perduda la guerra,  quan els últims lluitadors anti-franquistes, un cop caiguda Barcelona,  van haver de travessar la frontera i van ser reclusos  pel Govern Francés en camps de concentració donant lloc a un episodi mol trist i vergonyós de la historia de la República Francesa

I vaig tractar d’imaginar-me tot allò. Milers de  persones amuntegades sobre la sorra  i cobertes amb tendes fetes amb canyís i flassades brutes i humides  per defensar-se de la tramuntana i de la pluja sense cap mena de condicions d’higiene i plens de polls i sarna.

La premsa francesa local de la època  va parlar de “camping a la mode espagnole” amb tot el cinisme del món per referir-se als refugiats espagnols concentrats  al camp. Recordo un documental que em va impressionar molt  on sortia  una dona que explicava que com que estava embarassada va fer  unes sabates pel seu futur fill   amb un ganxet fet amb el fil ferro de la tanca on eren empresonats i a través de la qual els guardians els hi llençaven trossos de pa com als gossos per veure com es barallaven entre ells.

Al 2009, quan jo vaig anar-hi es rememorava el 70 aniversari de la Retirada i al Sud de França es van fer  molts actes i exposicions sobre aquest trist  episodi. Però aquí no es va dir gens ni mica pel meu parer. Son coses que s’han de recordar perquè no tornin a passar mai més...

Dones del camp d'Argelers a la Maternitat

Durant el meu viatge sentimental també vaig visitar una casa molt bonica als afores del poble d’Elna on una dona suïssa molt jove anomenada Elisabet Eidenbenz va convertir l’edifici en una maternitat i gràcies a ella molts nens nascuts al camp es van salvar perquè  la probabilitat de sobreviure al camp era  d’un 5%. I ella va aconseguir salvar molts d’ells que encara viuen i conserva les seves fotos amb els noms de tots els nens nascuts allà .La casa s’ha transformat en un Museu amb les fotos i les histories de les dones que van parir allí. Aquesta dona  és molt gran  però encara viu, va anar al front popular com a voluntària i quan l’exercit republicà es va retirar va tornar amb els vençuts travessant els Pirineus i va organitzar la maternitat d’Elna amb l’ajuda de la Creu Roja de Suïssa. per poder seguir ajudant als refugiats. Quan va ser-hi a Franca recentment per rebre un homenatge del Govern Francés i la van  demanar perquè ho va fer, va dir :”només vaig fer el que s’havia de fer.” 

Al camp d’Argelers n’hi havia  també gitanos  centreuropeus i jueus: Molts d’ells van acabar en camps d’extermini a Alemanya carregats en vagons de trens en condicions inhumanes després de travessar tota França i part d’Alemanya. I molts altres es van quedar a  França per defensar-la  dels nazis .

Per a mi va ser  un viatge sentimental que jo recomano molt perquè són histories que no  hem d’oblidar mai.  El quadern  d’Aram em va fer rememorar aquesta part de la nostra pròpia historia encara més recent , ignorada u oblidada i de la qual com del viatge dels armenis sabem tan poca cosa. 



LA RIOJA: EL MEU PAÍS

Cap al Nord i a l'altra banda del riu Ebre, ens trobem amb grans extensions de vinyes bermelles a la  tardor que es un dels paisatges més macos que conservo de la meva infantesa,vinyes i més vinyes a ambdues bandas del riu com un mar ondulant de color bermell que no s'acaba mai.De quan en quan emergeixen les grans bodegues on es produeixen un dels millors i més coneguts vins del món; es tracta de la Rioja Alabesa que forma part ja del País Basc. Cap a l'est tenim la Ribera amb els millors espàrrecs i pebrots que mai he menjat; es tracta de la part Sud de Navarra que junt amb part de la Rioja i de l'Aragó constitueix un dels millors horts de la península .
A l'oest ens trobem amb la serralada de la Demanda amb pobles molt pintorescos com Ezcaray,  surcada de rius que van a parar al riu Ebre pel seu marge dret; es per tant un paisatge molt vert i amb grans altituds i interesants monestirs com Valvanera o el monestir de Suso i de Yuso que son el bresol del castellà i del basc.Si travesem la serralada pel camí de Santiago a través dels Monts d'Oca pujarem a la Meseta castellana, on s'estenen els esplendids  erms de la província de Burgos, i cap al Sud ens trobarem amb les terres dures,seques i nobles d'Aragó.

QUADERN DE LA SETMANA

Sorto de casa i em trobo amb la veïna del tercer al carrer. Feia temps que no la veia  i li demano com es troba perqué fà  temps que té problemes d'insuficiència respiratoria  i ha de portar un carret amb  l'ampolla d'oxígen conectada al nas amb un tubet de plàstic. M'explica que aquestes festes han vingut tots els seus fills i s'han ocupat dels dinars i de tot. I afegeix : com que veuen que no em queda per massa temps... Tracto d'animar-la i li proposo de d'agafar alguna persona per dormir ara que la seva filla no podrà fer-ho perque ha trobat feina lluny de Barcelona. Agafo el seu telefon amb la intenció de buscar algú.

Vaig al mercat i veig els peixos: salmons, rogets, sardines, raps, calamars, lluç i tonyna , a més a més de llobarros i dorades.Tots tenen bon aspecte i els ulls brillants . Però no em decideixo
:la tonyna està en extinció i  m'he proposat de no menjar-hi mai més. Els rogets a lo millor són   de sorra i   menjen de tot si es crien en ambients contaminats, les dorades són de viver alimentades amb no sé quins tipus de pinsos.Finalment em decideixo pel verat: es un peix molt abundant a les nostres costes sense perill d'extinció,es barat i es molt sa perque es un peix blau que com l'oli d'oliva baixa la tasa de colesterol. Ho faré a la planxa  amb un raig d'oli, alls i julivert i un raiget de vinagre a sobre.

Quan torno a casa em trobo l'equip del SEM a la porta de casa trucant al tercer pis :diuen qu'ha trucat per telefon una senyora per dir que s'ofegava i qu'han picat moltes vegades i no responen, que es temen el pitjor .Com que veuen que jo la conec em demanen si tinc una clau de casa seva. Els hi dic que no però que truquin als seus fills. Em diuen qu'han trucat als bombers, que es molt més ràpid
Em quedo pensant en la fragilitat de la nostra vida...

records d'infantesa

Les muralles d'Avila

Vam acabar de llegir No em dic Laura de Maria Angels Anglada. Em va interessar molt perqué està molt bé escrit amb un català que no se sent normalment i que t'agafa gana d'en saber més. A mí em va costar una mica però en canvi vaig veure que de seguida em vaig idemtificar amb totes les descripcions que fa i l'ambient que es respirava malgrat la distància del lloc i de la llengüa.

M'ha fet pensar molt a la meva propia infantesa i a l'ambient d'opresió que vaig viure després de la guerra. Jo vivía a aquesta mateixa edat a Logroño:el meu pare era professor de Física i Química de l'Institut on havia estat desterrat per les seves idees polítiques.Tots dos, el meu pare i la meva mare eren funcionaris i van guanyar per concurs de mérits la plaça de Salamanca a la que havien concursat des d'Avila ciutat natal de la meva mare, però el destí va voler que jo naixés a La rioja on vaig passar  els meus primers quatorze anys de la meva vida a l'exili dels meus pares.
El meu avi matern havia estar regidor de Cultura l'Ajuntament d'Avila durant la Repúbica i tenía una llibrería i una imprenta a la santa ciutat d'Avila ,fet pel que va ser castigat com a representant del món de la cultura. Més d'un cop van entrar els falangistes a la llibreria i li van cremar els llibres .Un altre cop se li van dur a fer "el paseillo" però es va salvar de miracle gràcies a un jove de L'Academia Militar d'Avila que la meva tía Amparo que era mestra a Oviedo va coneixer en un tren quen tornava a Avila per veure als seus pares, i al qual va demanar ajuda més tard quan el meu avi va ser detingut.
 La guerra està farcida d'aquestes anecdotes: d'un costat les lletxes denúncies del veí ,però  per altra banda també de bones persones que t'ajuden indepentdentment  de les teves idees. I així va ser com el meu avi va sobreviure.

Amb els meus pares a Àvila

Però els meus pares van patir les represàlies: a la meva mare la van suspendre de feina i sou per una denúncia en la qual  se l'acusava de no anar-hi a misa els diumenges, per la qual cosa va haver de traslladar-se a Salamanca per tractar de començar de nou en un altre lloc on no estigués tan asenyalada com  "roja" i filla del seu pare republicà,  i més tard quan el meu pare va marxar a reunir-se amb ella on havia guanyat amb el número 1 la plaça de catedràtic de Física i Química en l'Institut d'aquella ciutat,li van comunicar que havia d'incorporar-se a l'Institut de Logroño dins del terme de 10 díes.I això,es clar,li va canviar la vida perque tenía intencions d'entrar a l'Universitat amb el doctorat ja fet i una carrera molt brillant: això mai ho va perdonar i ho va dir fins als últims moments de la seva vida.Li van espatllar la seva vida professional.
Es tractava d'una represalia més per culpa de les seves idees afins a l'Institució Lliure d'ensenyament on tenía molts amics mestres que van ser afusellats i com càstic envers las meva mare per fer ser filla d'un repúblicà i representant de la Cultura.
Jo tinc molts bons records de Logroño perqué no savia res de tot això;no es parlava perqué la gent gran tenía por de parlar devant dels nens i quan  deien alguna cosa amb els pares de les nostres amigues d'infantesa que vivien a la mateixa finca i  eren mestres bascs també represaliats es baixaba la veu i tencaven les finestres.Sempre em recordaré d'aquest gest...
I un desl records més persistents,con na Maria Angels Anglada són els passeigs a la vora del riu Yregua amb el meu pare i els meus germans.Con na Maria Angels,hi anavem tots tres amb el meu pare i la meva mare es quedava a casa.

Els meus coneixements i amor per la natura els dec al meu pare:ell em va ensenyar els noms de les plantes i dels ocells i em va ensenyar a nedar al ríu amb uns suros enganxatsts a la cintura amb cordills.Recordo el cant dels puputs i els àlbers  sobre el meu cap quan m'estirava a terra sobre els códols blancs i arrodonits del riu i com tremolaven els fulls amb el vent.El meu pare donava noms molt bonics a les nostres passeigades: una era el Jardí de las Hespérides i una altra Mandalai salpicada de lliris blaus durant la primavera.

A Logroñio amb la meva mare i la meva germana

Es per tot això que no em va costar gens famil.liaritzar-me amb l'ambient de na Maria Angels: la única diferencia era la llengüa en la qual jo podía parlar tranquilament, ì la ciutat de Vic que vaig identificar deseguida amb la santa ciutat d'Avila on passava els estius amb els meus avis i de la qual els meus pares tenien uns records tan dolents.
En aquest moment, per a mí es un exercici d'humilitat tractar d'escriure en català ,de la mateixa manera que molts catalans van haver d'escriure en castellà durant la dictadura.Però apart de la llengua,els sentiments i les sensacions que teniem són molt semblants.Teníem la llengüa però ens van treure la paraula.De qué et serveix la llengua si no pots expresar les teves idees i els teus pensaments?