corrandes d'exili

LA MUSICA

SANDÀLIES D'ESCUMA
He escollit el tema musical  La musica de Maria del Mar Bonet per il.lustrar el llibre San
dàlies d'escuma de Maria Angels Anglada perque he trobat que la lletra s'adaptaba molt bé a les reflexions que fà la Glauca al final del llibre,quan troba refugi i consolació a la música després de voltar pel món a la recerca de l'amor pedut d'en Càrmides  i diu:

" ¿I quina culpa hi tenien les muses si en Càrmides s'havia agradat d'un xicot? Les meves cançons eren  fetes per a la alegria i la bellesa"


LA MUSICA
Si en arribar la lluna
la guitarra vol sonar,
sola,amb la llum de la lluna,i sense far,ja puc cantar
Ah,la música,ah...

Seria una meravella
si la lluna es recordés
d'aquella cançó meva
que fa temps li vaig cantar.

Ah,la música,
l'unic amor que no em fa sofrir.
Ah,la música
neix i no troba l'hora de morir.

Es una veu antiga
ancorada als nostres ports
pots alenar el seu aroma
a la pell de les cançons.

Viatgera de nits,camino
de la mà d'aquests desigs,
només per cantar la música
que em calma si estic sofrint.
Ah, la música ah.

Lletra i música :Maria del Mar Bonet

SANDÀLIES D'ESCUMA

escuma del mar

Es un bon llibre per passejar-te una mica al llarg de l’história del món clàssic. Reconec que m’han agafat ganes de viatjar per tots aquests territoris: les illes gregues de Quios, Cos, Rodes, Samos, Xipre i Alexandria, Albania, Atenes,... i sobre tot navegar amb el mar sempre de fons
La societat grega està molt bé descrita i els rituals que es fan en honor dels deus i que et perds en part si no tens prou coneixements en mitologia.


També es molt interessant l'art de curar amb les plantes que aprèn del seu oncle Xenofonte a Cos així com les descripcions dels excel.lents menjars i vins que beuen.Però no veus només les riqueses de la gent sinó també et mostra l’altra cara de la societat com la pobresa dels camperols al mig dels palaus d’Alexandria i la crueltat implacable dels rics amb els pobres





asfodels o flors dels morts



 El llibre mostra la vida quotidiana del món que descriu, que evidentement es el de les persones lliures i la seva dedicació  a l’exercici i cultiu de les belles arts, la medecina, la poesía,la filosofia o l’esport gràcies als esclaus que fan el treball brut destinat al manteniment del cos i serveixen només com a animals de càrrega per cobrir necessitats que ells, els homes lliures troben abjectes. I en quant a les dones esclaves com la Bombica malgrat la relació de complicitat que es dona amb la Glauca veus que no té vida pròpia sinó la de la seva ama i ha de patir les violacions dels homes més poderosos com el Dinó. Tot això està be reflectit al llibre: per una banda la vida del amos i per l’altre la dels esclaus que poden ser objecte sexual tant dels homes com de les dones.



lliris de mar

En molts detalls queda clar que ha estat escrit per una dona ,sobre tot quan descriu amb tanta intensitat els sentiments i patiments de la Glauca envers els seus enamorats: primer amb el Leukion i després amb el Càrmides que la fan viatjar al llarg del mar Egeu al seu encontre.



El Leukion s’en va a Alexandria perquè ha de fer la guerra i com que no es un home ric hi està obligat i després d'un matrimoni imposat amb el seu cunyat a la mort de la seva germana, la set de llibertat, d'amor i coneixement de la Glauca la va en dur a Alexandria on coneix en Càrmides, i tota la seva vida posterior a la seva trobada es converteix en un patiment continu darrera una quimera que la fa reflexionar i aprendre “una mena de serena paciència per amanyagar el temps.”

M’ha agradat sobre tot la visió des d’una dona com la Glauca que no es el mateix que la visió d’un home perquè veus molt bé com les actituds patriarcals estaven molt definides al món dels grecs. El veritable amor entre els grecs es l’amor entre homes sobre tot amb adolescents, les dones tenen un paper subordinat bé com a font de plaer al cas de les prostitutes o com a mares i esposes entre les dones honestes.

Glauca, una dona en un món d’homes vol ser lliure ,viatjar, aprendre, enamorar-se, però difícilment arriba a ser-ho en alguna ocasió. Només quan fa poemes i canta acompanyada de la seva cítara ho es. ¿Quina culpa hi tenien les dolces muses si Càrmides s’havia agradat d’un xicot? Les meves cançons eren fetes per l’alegria i la bellesa- acepta al final a les seves declaracions.



LA MEVA AMIGA

En cert sentit però, jo retrobava la meva amiga a través de la natura...I la puc veure quan passo sota un cirerer en flor al principi de la primavera,  o quan veig els arrossars del Delta de l’Ebre tots verds a principis de l’estiu i la veig caminant  a la vora del riu o  quan  pujant al Tagamanent em sec sota l’ombra d’una alzina per descansar una mica o quan veig les figueres plenes de papallones negres a finals de l’estiu i la recordo xerrant apassionadament sobre temes força interessants.

I ara, quan  sento l’aroma dels til.lers al Parc de la Ciutadella la veig sota el til.ler  del jardí de  casa seva quan  estava ja tan malalta que no podia sortir al carrer i des d’on podia veure les seves muntanyes estimades del Montseny, on jo acostumava  anar amb ella al Pla de la Calma que tant li agradava i on no he tornat mai més.

I la continuo revivint a través  de la natura i ara que els borrons dels arbres comencen a obrir-se, la sento parlar amb aquest entusiasme que t’encomanava, ara que ja no és aquí al món dels vius.

FUKUSHIMA MON AMOUR

Com si jo no fos HORTENSIA la noia dels peus d’arrels em vaig sentir desarrelada al meu propi país i maltractada per la natura, jo, HORTENSIA amiga de la terra. Però tot no va acabar així. Quan vaig començar a recuperar el meu estat normal i adreçar-me de mica en mica , secant al sol les meves fulles descolorides i músties va començar a caure una pluja negra que matava tot al seu pas provocant ferides





La dona desl peus d'arrels i el reactor nuclear de Fukushima al fons





i cremades infernals als pocs animals i humans que quedaven en aquelles contrades. Va ser llavors quan vaig decidir d’enterrar-me en vida buscant espai amb les meves arrels lluny de la superfície i aquí estic esperant el temps que calgui per poder sortir a la llum del sol i poder viure en pau ja que en aquests moments visc a l’obscuritat de la nit.

Ah! Aquest lloc es diu Fukushima i em recorda molt una pel.lícula que vaig veure fa molt temps i que es deia Hiroshima, mon amour.

PALAU DE KNOSSOS

El Palau de knossos pertany a una de les civilitzacions més antigues del món :la civilització minoica que va durar des de l’any1600 anys a.c. fins 1400 data a la qual va  ser destruïda per una erupció volcànica a la propera illa de Santorini ,i està situat al nord de l’illa de Creta, l’illa més meridional de Grecia. Quan la vaig visitar ,l’estiu passat, ,vam contractar un guia que ens va fer descobrir totes les seves meravelles. En un moment donat hi van viure  fins 100.000  persones distribuïdes en 1.500 habitatges La construcció i tècniques arquitectòniques utilitzades eren  molt avançades pel seu temps i disposava ja d’un sistema de clavegueram .

El nostre guia anomenat Nektarios ens va ensenyar sales amb fresques molt bonics molts de ells dedicats a escenes de tauromaquia. Recordo una en particular molt maca en la qual dues dones pintades de color blanc i amb rínxols negres sobre el front aguantaven un brau :una per la cúa i l’altra per les banyes ,mentre un  home de color vermell saltava per sobre fent el pí al  llom del brau. Totes aquestes escenes son molt abundants al palau  i en totes elles les dones representen un paper molt important de dones fortes  ben preparades físicament.

Nektarios, el nostre guia, ens va fer  notar el símbol de la doble destral, gravat a la pedra a tot arreu anomenada labrys en grec i d’ón procedeix la paraula laberint i evidentment no va poder per menys d’explicar-nes la seva historia.

Segons conta la llegenda Parsifae ,esposa del rei Minos es va enamorar d’un brau blanc que va sortir de l’escuma del mar i fruit del seu amor va néixer el Minotaure. Minos el seu espós i rei el va tancar al seu Palau i cada nou anys prenia set donzelles i set donzells d’Atenes que el Minotaure devorava. Per posar fi a aquesta situació Teseo fill del rei Egeo es va fer passar per un dels set donzells per poder  entrar al palau i matar al minotaure i poder alliberar així els atenencs de la tirania de Minos.  Ariadna ,filla de Minos es va enamorar de Teseu i li va donar el famós “fil” gràcies al qual va poder trobar la sortida  del Palau amb vida i després va fugir amb ell.

Nektarios , es delectava explicant aquesta historia i assenyalant amb una ungla molt llarga al seu digt  índex la doble destral. I va  ser llavors,  mentre jo baixava el cap ,mirant cap avall,  quan vaig veure amb horror que a la fi  dels seus pantalons i dins d’unes xancletes d’estiu, en lloc de dits sortien un parell d’unglots  .No n’hi havia dubta :es tractava d’un sàtir per altra banda molt abundant en aquelles contrades.

EXILIS





Hem acabat El quadern d’Aram i ha vingut de nou na Pilar Anglada germana de na Maria Angels Anglada qui ens va comentar detalls interessants sobre el llibre com  la seva traducció a l’armeni i la seva visita a Armenia .



Es tracta d’un llibre molt interessant on he après  moltes coses sobre el poble armeni a través del viatge d’Aram  fugint de les persecucions dels turcs.  Totes aquestes histories  d’intoleràncies i persecucions se semblen molt. Justament el dia anterior vaig anar a la presentació d’un llibre sobre el camp de concentració d’Argelers. Jo tinc un amic que va néixer al camp on va viure els primers tres anys de la seva vida i també la mare d’una amiga va ser-hi  allí. I no volen ni sentir parlar de tot allò. Es veu que es una reacció general segons van explicar algunes persones que van acudir a l’acte ,tal va ser el trauma que van patir. Més de la meitat dels catalans - diuen al llibre - han tingut un familiar a Argelers.

Vista del Canigó des de la Maternitat d'Elna

A mi particularment ,des de que em vaig assabentar,  m’ha interessat molt  aquest episodi de la nostra guerra i fa dos anys vaig voler visitar-ho. En aquell moment no n’hi havia res a la platja d’Argelers : just uns pins a prop del mar i alguns apartaments turístics tancats durant l’hivern.  Però vaig voler imaginar –me tot allò que havia passat fa 70 anys abans, just després de la retirada de l’exercit republicà un cop perduda la guerra,  quan els últims lluitadors anti-franquistes, un cop caiguda Barcelona,  van haver de travessar la frontera i van ser reclusos  pel Govern Francés en camps de concentració donant lloc a un episodi mol trist i vergonyós de la historia de la República Francesa

I vaig tractar d’imaginar-me tot allò. Milers de  persones amuntegades sobre la sorra  i cobertes amb tendes fetes amb canyís i flassades brutes i humides  per defensar-se de la tramuntana i de la pluja sense cap mena de condicions d’higiene i plens de polls i sarna.

La premsa francesa local de la època  va parlar de “camping a la mode espagnole” amb tot el cinisme del món per referir-se als refugiats espagnols concentrats  al camp. Recordo un documental que em va impressionar molt  on sortia  una dona que explicava que com que estava embarassada va fer  unes sabates pel seu futur fill   amb un ganxet fet amb el fil ferro de la tanca on eren empresonats i a través de la qual els guardians els hi llençaven trossos de pa com als gossos per veure com es barallaven entre ells.

Al 2009, quan jo vaig anar-hi es rememorava el 70 aniversari de la Retirada i al Sud de França es van fer  molts actes i exposicions sobre aquest trist  episodi. Però aquí no es va dir gens ni mica pel meu parer. Son coses que s’han de recordar perquè no tornin a passar mai més...

Dones del camp d'Argelers a la Maternitat

Durant el meu viatge sentimental també vaig visitar una casa molt bonica als afores del poble d’Elna on una dona suïssa molt jove anomenada Elisabet Eidenbenz va convertir l’edifici en una maternitat i gràcies a ella molts nens nascuts al camp es van salvar perquè  la probabilitat de sobreviure al camp era  d’un 5%. I ella va aconseguir salvar molts d’ells que encara viuen i conserva les seves fotos amb els noms de tots els nens nascuts allà .La casa s’ha transformat en un Museu amb les fotos i les histories de les dones que van parir allí. Aquesta dona  és molt gran  però encara viu, va anar al front popular com a voluntària i quan l’exercit republicà es va retirar va tornar amb els vençuts travessant els Pirineus i va organitzar la maternitat d’Elna amb l’ajuda de la Creu Roja de Suïssa. per poder seguir ajudant als refugiats. Quan va ser-hi a Franca recentment per rebre un homenatge del Govern Francés i la van  demanar perquè ho va fer, va dir :”només vaig fer el que s’havia de fer.” 

Al camp d’Argelers n’hi havia  també gitanos  centreuropeus i jueus: Molts d’ells van acabar en camps d’extermini a Alemanya carregats en vagons de trens en condicions inhumanes després de travessar tota França i part d’Alemanya. I molts altres es van quedar a  França per defensar-la  dels nazis .

Per a mi va ser  un viatge sentimental que jo recomano molt perquè són histories que no  hem d’oblidar mai.  El quadern  d’Aram em va fer rememorar aquesta part de la nostra pròpia historia encara més recent , ignorada u oblidada i de la qual com del viatge dels armenis sabem tan poca cosa.