QUADERN DE LA SETMANA

Sorto de casa i em trobo amb la veïna del tercer al carrer. Feia temps que no la veia  i li demano com es troba perqué fà  temps que té problemes d'insuficiència respiratoria  i ha de portar un carret amb  l'ampolla d'oxígen conectada al nas amb un tubet de plàstic. M'explica que aquestes festes han vingut tots els seus fills i s'han ocupat dels dinars i de tot. I afegeix : com que veuen que no em queda per massa temps... Tracto d'animar-la i li proposo de d'agafar alguna persona per dormir ara que la seva filla no podrà fer-ho perque ha trobat feina lluny de Barcelona. Agafo el seu telefon amb la intenció de buscar algú.

Vaig al mercat i veig els peixos: salmons, rogets, sardines, raps, calamars, lluç i tonyna , a més a més de llobarros i dorades.Tots tenen bon aspecte i els ulls brillants . Però no em decideixo
:la tonyna està en extinció i  m'he proposat de no menjar-hi mai més. Els rogets a lo millor són   de sorra i   menjen de tot si es crien en ambients contaminats, les dorades són de viver alimentades amb no sé quins tipus de pinsos.Finalment em decideixo pel verat: es un peix molt abundant a les nostres costes sense perill d'extinció,es barat i es molt sa perque es un peix blau que com l'oli d'oliva baixa la tasa de colesterol. Ho faré a la planxa  amb un raig d'oli, alls i julivert i un raiget de vinagre a sobre.

Quan torno a casa em trobo l'equip del SEM a la porta de casa trucant al tercer pis :diuen qu'ha trucat per telefon una senyora per dir que s'ofegava i qu'han picat moltes vegades i no responen, que es temen el pitjor .Com que veuen que jo la conec em demanen si tinc una clau de casa seva. Els hi dic que no però que truquin als seus fills. Em diuen qu'han trucat als bombers, que es molt més ràpid
Em quedo pensant en la fragilitat de la nostra vida...

records d'infantesa

Les muralles d'Avila

Vam acabar de llegir No em dic Laura de Maria Angels Anglada. Em va interessar molt perqué està molt bé escrit amb un català que no se sent normalment i que t'agafa gana d'en saber més. A mí em va costar una mica però en canvi vaig veure que de seguida em vaig idemtificar amb totes les descripcions que fa i l'ambient que es respirava malgrat la distància del lloc i de la llengüa.

M'ha fet pensar molt a la meva propia infantesa i a l'ambient d'opresió que vaig viure després de la guerra. Jo vivía a aquesta mateixa edat a Logroño:el meu pare era professor de Física i Química de l'Institut on havia estat desterrat per les seves idees polítiques.Tots dos, el meu pare i la meva mare eren funcionaris i van guanyar per concurs de mérits la plaça de Salamanca a la que havien concursat des d'Avila ciutat natal de la meva mare, però el destí va voler que jo naixés a La rioja on vaig passar  els meus primers quatorze anys de la meva vida a l'exili dels meus pares.
El meu avi matern havia estar regidor de Cultura l'Ajuntament d'Avila durant la Repúbica i tenía una llibrería i una imprenta a la santa ciutat d'Avila ,fet pel que va ser castigat com a representant del món de la cultura. Més d'un cop van entrar els falangistes a la llibreria i li van cremar els llibres .Un altre cop se li van dur a fer "el paseillo" però es va salvar de miracle gràcies a un jove de L'Academia Militar d'Avila que la meva tía Amparo que era mestra a Oviedo va coneixer en un tren quen tornava a Avila per veure als seus pares, i al qual va demanar ajuda més tard quan el meu avi va ser detingut.
 La guerra està farcida d'aquestes anecdotes: d'un costat les lletxes denúncies del veí ,però  per altra banda també de bones persones que t'ajuden indepentdentment  de les teves idees. I així va ser com el meu avi va sobreviure.

Amb els meus pares a Àvila

Però els meus pares van patir les represàlies: a la meva mare la van suspendre de feina i sou per una denúncia en la qual  se l'acusava de no anar-hi a misa els diumenges, per la qual cosa va haver de traslladar-se a Salamanca per tractar de començar de nou en un altre lloc on no estigués tan asenyalada com  "roja" i filla del seu pare republicà,  i més tard quan el meu pare va marxar a reunir-se amb ella on havia guanyat amb el número 1 la plaça de catedràtic de Física i Química en l'Institut d'aquella ciutat,li van comunicar que havia d'incorporar-se a l'Institut de Logroño dins del terme de 10 díes.I això,es clar,li va canviar la vida perque tenía intencions d'entrar a l'Universitat amb el doctorat ja fet i una carrera molt brillant: això mai ho va perdonar i ho va dir fins als últims moments de la seva vida.Li van espatllar la seva vida professional.
Es tractava d'una represalia més per culpa de les seves idees afins a l'Institució Lliure d'ensenyament on tenía molts amics mestres que van ser afusellats i com càstic envers las meva mare per fer ser filla d'un repúblicà i representant de la Cultura.
Jo tinc molts bons records de Logroño perqué no savia res de tot això;no es parlava perqué la gent gran tenía por de parlar devant dels nens i quan  deien alguna cosa amb els pares de les nostres amigues d'infantesa que vivien a la mateixa finca i  eren mestres bascs també represaliats es baixaba la veu i tencaven les finestres.Sempre em recordaré d'aquest gest...
I un desl records més persistents,con na Maria Angels Anglada són els passeigs a la vora del riu Yregua amb el meu pare i els meus germans.Con na Maria Angels,hi anavem tots tres amb el meu pare i la meva mare es quedava a casa.

Els meus coneixements i amor per la natura els dec al meu pare:ell em va ensenyar els noms de les plantes i dels ocells i em va ensenyar a nedar al ríu amb uns suros enganxatsts a la cintura amb cordills.Recordo el cant dels puputs i els àlbers  sobre el meu cap quan m'estirava a terra sobre els códols blancs i arrodonits del riu i com tremolaven els fulls amb el vent.El meu pare donava noms molt bonics a les nostres passeigades: una era el Jardí de las Hespérides i una altra Mandalai salpicada de lliris blaus durant la primavera.

A Logroñio amb la meva mare i la meva germana

Es per tot això que no em va costar gens famil.liaritzar-me amb l'ambient de na Maria Angels: la única diferencia era la llengüa en la qual jo podía parlar tranquilament, ì la ciutat de Vic que vaig identificar deseguida amb la santa ciutat d'Avila on passava els estius amb els meus avis i de la qual els meus pares tenien uns records tan dolents.
En aquest moment, per a mí es un exercici d'humilitat tractar d'escriure en català ,de la mateixa manera que molts catalans van haver d'escriure en castellà durant la dictadura.Però apart de la llengua,els sentiments i les sensacions que teniem són molt semblants.Teníem la llengüa però ens van treure la paraula.De qué et serveix la llengua si no pots expresar les teves idees i els teus pensaments?